El paper de la televisió en la nostra societat

John Reith,fundador de la BBC i del concepte de mitjà audiovisual com a servei públic,aplicava a la televisió tres objectius fonamentals:informar,divertir i educar.Per “educar”,ell entenia la possibilitat d’accedir a la cultura per part de sectors que,per raons econòmiques,la tenien vedada.

Raith és conegut per l’enfrontament que el desembre del  1929 va tenir amb l’aleshores ministre d’Hisenda Winston Churchill el qual havia proposat al director de la BBC -llavors només ràdio-de concedir-li una suma de diners a canvi d’un temps de paraula en antena, Reith l va contestar dient-li que el sistema americà que donava accés a la radiodifusió mitjançant el pagament era irrespectuós amb qualsevol  consideració de contingut i d’equitat.

Malauradament,em sembla que estem a anys llum de la concepció de Reith de l’audiovisual.El panorama audiovisual, sobretot en les darreres dècades,amb la proliferació de canals privats de televisió arreu a Europa,poc té a veure,com deia,amb la visió que en tenia Reith.

Reith,segons Umberto Eco,formaria part del que ell anomena els “integrats”,és a dir,aquells que volen posar la cultura a l’abast de tothom i enllaçaria,d’alguna manera, igualmen,t amb el concepte de Mattelart,enunciat molts d’anys després,de “societat dels sabers per a tots i per tots”.En tots dos casos,tant Reith com Mattelart palesen una sensibilitat social que els porta  a voler universalitzar els productes culturals i,especialment,la informació tot evitant que el nivell econòmic de les persones actuï com a obstacle per a aconseguir-ho.

Mattelart parla,en aquest sentit,dels “info-rics” i dels “info-pobres”i Reith criticava el sistema audiovisual americà per discriminatori i no equànime.

Actualment,els grans mitjans de massa i,especialment,la televisió,s’han allunyat moltíssim de la visió que en tenia Reith i de l’exposada per Mattelart ,Amb anterioritat feia esment de la proliferació de canals privats de televisió a la pràctica totalitat dels països europeus en les dues darreres dècades.D’antuvi, hom pensava que aquest fet redundaria en una ampliació de la pluralitat de l’oferta informativa la qual cosa serviria per a reflectir millor els diferents corrents d’opinió que hi ha en la societat així com la seva diversitat ètnica,religiosa i ideològica.

L’error ha estat no tenir en compte el que diu Eco quan afirma que el problema de la cultura de masses  és que és maniobrada per grups econòmics l’única finalitat dels quals és el lucre al marge de qualsevol altre  consideració.

Ens queixem,sovint,de l’èxit de determinats programes de “teleporqueria” i de l’absència gairebé total d’emissions formatives,culturals o de divulgació.A les empreses que controlen les televisions,aquestes no els interessen perquè no tenen una gran audiència i,consegüentment,no generen importants ingressos publicitaris.Tant se val si els programes de “teleporqueria” idiotitzen la gent o,pitjor encara,difonen missatges o estereotips masclistes,xenòfobs o homòfobs.Allò que compta és que tinguin audiència.

6 pensaments sobre “El paper de la televisió en la nostra societat”

  1. Hola Francesc

    De fet, al marge de la visió integrada o apocalíptica, un major nombre de propostes televisives no significa per sí mateix la inclusió d’un major nombre de pluralitat, o d’almenys de la possibilitat d’expressió d’aquestes pluralitats. Més aviat al contrari, n’han significat l’exclusió, possiblement ( o decididament?) per la preeminència del signe econòmic ultraliberal que copa les llicències dels grans mass-media, principalment a Nordamèrica.Mattelart incideix especialment en aquesta discriminació i aquesta verticalitat. En qualsevol cas, la cultura informativa dels grans mass media no és patrimoni nordamericà fruit i hereva de la seva implosió post bèl·lica: la maquinària mediàtica de la Unió Soviètica esdevingué també un paradigma en permanent conflicte amb la opinió pública.

    M'agrada

    1. Hola,Joaquim,
      Totalment d’acord.Ara bé,quan aparegueren les televisions privades,un dels avantatges que ens deien que ens portarien era el de la major pluralitat informativa.El temps,com tu dius,ha demostrat que no era així.
      Com li deia a la Consol,el més greu per a mi que és que no hem guanyat tampoc en informació.Li comentava a ella que divendres em vaig assabentar que a Trípoli,Líbia hi havia hagut un atemptat contra un hotel pel gener que havia causat 9 morts i que no recordava que cap televisió aquí se n’hagués fet ressò.Tampoc no es parla mai en els mitjans del gran augment de suïcidis que hi ha hagut a casa nostra en els darrers anys.De fet,parlant amb un amic periodista em va confessar que hi havia una mena de consigna per ocultar aquestes dades.
      Salut.
      Francesc

      M'agrada

  2. Hola,

    Estic plenament d’acord amb la teva visió del que són majoritàriament els programes de televisió, o al menys aquells que tenen més audiència, i la visió del que hauria de ser, una aposta per educar, cultivar i incentivar la reflexió crítica dels espectadors. Els programes de pur entreteniment són de lluny els que tenen més audiència perquè no requereixen esforç i sovint apel·len al que tenim de més groller o superficial. Amb la gran quantitat de programa de baix nivell, els telenotícies on se’ns lliuren les informacions des d’un determinat prisma i només aquelles que interessa donar…

    Isabelle

    M'agrada

    1. Hola,Isabelle.Au fait,es-tu française?
      El problema és que els poderosos grups econòmics que controlen els mitjans privats volen guanys a qualsevol preu.I tracten la informació com una mercaderia més.Un exemple en serien els debats d’algunes cadenes com ara La Sexta o Telecinco.Confesso que jo els segueixo perquè m’interessa la política,però,sovint,degeneren en un lamentable espectacle.
      Salut
      Francesc

      M'agrada

  3. Hola Francesc,

    Em sembla molt interessant el teu post i estic d’acord que els grans mitjans de masses són ben lluny de fer servir eines com la televisió per democratitzar la cultura. Albert Sáez, al mòdul 4, “Uns nous mediadors socials” (pàg. 9), assenyala que les societats avançades fan que es produeixi una nova necessitat social: la vida col·lectiva mediatitzada, la qual necessita institucions que la gestionin per obtenir guanys econòmics i rendibilitzar inversions en la tecnologia, que fa possible la comunicació mediàtica.

    La “teleporqueria” que esmentes, penso que gairebé sempre és rendible i obté una gran audiència perquè justament projecta aquesta mediatització de la vida col·lectiva, que sobretot en les grans concentracions urbanes és una mancança. Fer safareig sempre ha estat rendible i això els mitjans ho saben perfectament.

    Salutacions,

    Consol Camí

    M'agrada

    1. Hola,Consol,
      Jo crec que la clau es troba en la informació.Hi ha més accés a la informació ara que fa uns lustres? Les televisions faciliten més dades sobre els diferents problemes que afecten el nostre món i la nostra societat? Hi ha més debat? Jo penso que la resposta és negativa.
      Un exemple,divendres em vaig assabentar que a Tripoli,Líbia hi havia hagut un atemptat contra un hotel al gener que havia causat 9 morts.No recordo de cap televisió d’aquí que se’n fes ressò.
      Salut
      Francesc

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s