Immediatesa i qualitat de la informació

L’aparició dels mitjans exclusivament digitals,primer  i amb l’adaptació al nou context dels tradicionals,després,les exclusives dels diaris en paper,sovint  han esdevingut paper mullat.La immediatesa a donar la notícia,la suposada exclusiva,la cursa a qui ho diu abans,la necessitat imperiosa de donar sempre “últimes hores”,està marcant el modus operandi dels mitjans en aquest segle XXI i en aquesta part del món.

Les noves tecnologies permeten de transmetre informació en qüestió de segons.Aplicats al periodisme,els avenços tecnològics han optimitzat la capacitat de  difusió dels mitjans audiovisuals i escrits.Ningú no qüestiona que la immediatesa de les comunicacions en aquests temps permeten,per exemple,assabentar-se a l’instant del que passa a Ucraïna o a Síria.Ara bé,la immediatesa pot ser perillosa.Fa uns mesos,per esmentar un cas conegut,el 112 comunicà que un avió s’havia estavellat a Canàries dins del mar després d’haver rebut una trucada d’una persona que havia  confós la silueta d’un avió amb un vaixell.De seguida,alguns mitjans  i agències se’n feren ressò sense tenir-ne,però,confirmació.Heus ací un exemple del que no hauria de passar.

Els mitjans no han adaptat els seus valors a la revolució que suposa la immediatesa en la transmissió de la informació.Aquesta ha esdevingut sovint  antiperiodística perquè assumim que tota immediatesa és bona i suposem que és un valor intrínsec al periodisme.De vegades és així,certament.Però no sempre ni en tots els casos.En aquest canvi de paradigma que afecta els mitjans de la nostra època,la immediatesa comença anar a remolc  de la reflexió i de l’anàlisi.

Naturalment,això no vol pas dir que els media hagin de renunciar a la immediatesa o a la màxima celeritat en la transmissió de notícies.Però no ha de ser en detriment,en la meva opinió,del rigor i la fiabilitat d’aquestes.

Nous mitjans per a un nou segle

Ciutat Morta ha posat sobre la taula la necessitat d’uns mitjans veritablement independents del poder polític per a poder accedir  a una informació veraç i completa.I la independència dels grans grups econòmics,bancaris i empresarials és,així mateix,igual de necessària.En aquest sentit,la proliferació en els últims anys de mitjans digitals com ara eldiario.es o infoLibre   a Espanya  o de Directa  o Crític  a Catalunya palesa que el panorama mediàtic està començant a canviar.I no tan sols a Espanya o a Catalunya sinó arreu a Europa,si més no.

A Bèlgica,per exemple,a Anvers, va aparèixer  el 2009 Apache.be.Actualment té 1.200 subscriptors que paguen entre 3,50 euros al mes i 39 euros l’any la qual cosa els permet llegir certs reportatges restringits al públic en general.En la seva línia editorial primen els reportatges d’investigació,l’anàlisi i l’opinió.Apache.be no accepta cap mena de publicitat per mantenir,diuen ,la independència i,per ara,no té periodistes en plantilla per motius econòmics sinó que tots són col.laboradors,fins i tot l’encarregat de la part administrativa de l’empresa.

Un altre mitjà que ha aparegut fa poc a Bèlgica és Médor.Es defineix com un trimestral cooperatiu d’històries i reportatges.Diu en la pàgina oberta a Internet:”És un nou procés de construir la informació.És crear les condicions de treball per a oferir-vos un deep journalism independent,exigent i divertit”.Demanen a la gent que es faci subscriptora a 60 euros l’any,o bé membre de la cooperativa que l’impulsa,comprant,com a mínim,un títol de 20 euros.Segons informa la pàgina web,ja disposen de 1218 abonats i de 35.140 euros en títols cooperatius.També van llençar unba campanya de micromecenatge,ara ja tancada,que va suposar una aportació global de 10.750 euros al mes.

L’equip de treball de Médor no només el formen periodistes sinó també il.lustradors i fotògrafs perquè volen una revista molt visual i amena.Accepten la publicitat,però sempre que ocupi un lloc marginal,és a dir,que cap anunciant no tingui poder sobre el mitjà a fi de mantenir-ne la independència.

En defintiva,calen mitjans accessibles econòmicament a tothom,autosuficients financerament,sense dependències de sectors empresarials,bancaris o governamentals.Mitjans en què l’usuari pugui també participar activament deixant de ser un espectador passiu i que  sigui qui,veritablement,determini la línia ideològica.Els exemples esmentats de Bèlgica van en aquesta direcció.

Discurs hegemònic i mitjans de comunicació

Després de visionar el documental “Ciutat Morta” si una cosa queda clara és que els grans mitjans de comunicació foren còmplices del tràgic esdeveniment que es va produir el 4 de febrer del 2006 a Barcelona.Com afirmaven Lazarsfeld i Merton (1948:246):”Si admitimos que los medios de comunicación de masas tienen una influencia sobre su público,eso no depende tanto de lo que se dice,como,con mucha mayor razón,de lo que no se dice”1

En el cas que ens ocupa,els mitjans informaren esbiaixadament dels fets(per exemple digueren que el teatre estava pres per okupes) i,sobretot,n’ocultaren importants detalls´,és a dir,deixaren d’informar deliberadament el oients,televidents i lectors i de complir,per tant,amb la seva obligació professional.Exemples d’això són que cap gran mitjà espanyol ni català no és va fer ressò de l’interrogatori a què fou sotmès el responsable d’Informació de la Guàrdia Urbana (minut 49).

L’ocultació d’informació es dóna,a més,en un context en què els grans mitjans dediquen l’essencial de la seva programació a l’entreteniment, al panem et circenses,futbol,concursos,espais tipus Big Brother, The Voice,etc.És allò que Lazarsfeld i Merton anomenaven disfunció narcotitzant dels mitjans.De tota manera,no s’ha de pensar,en la meva opinió,que els continguts d’aquestes emissions siguin ideològicament neutres o que,simplement,no tinguin ideologia.Els grans mitjans coneixen quin són els prejudicis més estesos entre els seus consumidors  i,de fet,tendeixen a  potenciar-los.

És molt interessant,en relació a això,el que  diu Manuel Delgado en el minut 60  sobre l’estereotip d‘okupa  com a persona “bruta” que constitueix un problema de salut pública.Un estereotip  que és difós per la policia i els mitjans.Quina és la imatge que en transmete,dels okupes,els principals mitjans? Doncs el discurs hegemònic és el d’associar-los alq ue deia Delgado, a la brutícia i també a la violència i el desordre .Òbviament que hi ha individus violents  entre els okupes  i també n’hi ha d’incívics.El que no és acceptable és que se’ls estigmatitzi com a col.lectiu com fan els principals mitjans

.1Lazarsfeld F.Paul;Merton K,Robert (1948).”Conformismo social”.A:Los medios de comunicación de masas,el gusto popular y la acción social organizada.Material docent UOC.

El poder dels mitjans de comunicació de massa

Els mitjans de comunicació de massa exerceixen,sens dubte, una influència molt important en els hàbits i costums de la gent.Se’ls hi sol retreure,sovint,la difusió d’uns productes d’una ínfima cultura-allò que Mac Donald anomenava “masscult”-i,de fet,Mac Donald considerava que això era irreversible ja que creia que era impossible  elevar la massa a la cultura “superior”.La gran difusió i èxit de programes com ara “The voice”,”Adam couple” o “Big brother” serien exemples que avalarien aquesta teoria.

Pel que fa referència a la informació i als programes informatius,el públic no està format,com mantenia la teoria hipodèrmica, per un seguit d’individus aÏllats fàcilment atacables i manipulables.No totes les persones representen un blanc  similar per als mass media com afirma Wolf,El poder dels mitjans per a fer canviar l’opinió del públic sobre una determinada qüestió depèn de moltes circumstàncies entre les quals el context de l’oient-espectador(teoria mediològica),els camps de rebuig i d’acceptació,els efectes Barlett i sleeper,la credibilitat de la font emissora del missatge,el grau d’exhaustivitat de les argumentacions,l’explicitació de les conclusions,etc.

“La guerra dels móns” d’Orson Wells, es tracta d’emissió considerada paradigmàtica de la manipulació de les masses que duen a terme els mitjans.Orson Wells adapta l’obra homònima de l’escriptor H.G. Wells a la ràdio americana Columbia Broadcasting System (CBS) amb un realisme tal que molts d’oients  es cregueren de debò que s’estava produint una invasió de marcians.L’emissió es va difondre el dia 30 d’octubre del 1938.

“Operación Palace”,de la seva banda es va emetre el febrer del 2014  a Salvados,el programa de Jordi Évole a La Sexta.Va obtenir un gran èxit d’audiència,a diferència de “La guerra dels móns”,amb un 23’9% de share.

No crec que es puguin comparar les dues emissions.En el primer cas.es tractava explícitament d’una ficció mentre que en segon,en teoria,s’emmarcava en l’àmbit d’un programa informatiu convencional.

L’emissió de Wells no va tenir,pel que es veu,una audiència massiva i fou la premsa escrita de l’època la que s’encarregà d’exagerar-ne l’impacte a fi de desacreditar la ràdio als ulls dels anunciadors i de les autoritats presentant-la com un mitjà ple d’irresponsables i poc de fiar en comparació amb els diaris.

Wells,en la meva opinió,no va enganyar ningú.Es tractava d’una ficció el més realista possible,això sí,però no pretenia demostrar que l’audiència s’ho empassava tot i que en podia fer el que volgués.

En el cas d’Évole,la cosa és diferent.Va fer servir un programa informatiu convencional i periodistes seriosos per a enganyar els espectadors.No va demostrar amb això que se’ns pot manipular fàcilment sinó que té pocs escrúpols i que tot val per a ell per  guanyar diners.

Em sembla, a més,d’una prepotència impròpia d’un periodista professional actuar com ho ha fet Évole en aquest tema.M’agradaria que demostrés la mateixa “audàcia” fent programes sobre el Banc de Sabadell que és un dels accionistes de Atresmedia i així demostraria que ,de debò,no vol que se’ns manipuli.

El poder dels mitjans de comunicació de massa

Els mitjans de comunicació de massa exerceixen,sens dubte, una influència molt important en els hàbits i costums de la gent.Se’ls hi sol retreure,sovint,la difusió d’uns productes d’una ínfima cultura-allò que Mac Donald anomenava “masscult”-i,de fet,Mac Donald considerava que això era irreversible ja que creia que era impossible  elevar la massa a la cultura “superior”.La gran difusió i èxit de programes com ara “The voice”,”Adam couple” o “Big brother” serien exemples que avalarien aquesta teoria.

Pel que fa referència a la informació i als programes informatius,el públic no està format,com mantenia la teoria hipodèrmica, per un seguit d’individus aÏllats fàcilment atacables i manipulables.No totes les persones representen un blanc  similar per als mass media com afirma Wolf,El poder dels mitjans per a fer canviar l’opinió del públic sobre una determinada qüestió depèn de moltes circumstàncies entre les quals el context de l’oient-espectador(teoria mediològica),els camps de rebuig i d’acceptació,els efectes Barlett i sleeper,la credibilitat de la font emissora del missatge,el grau d’exhaustivitat de les argumentacions,l’explicitació de les conclusions,etc.

“La guerra dels móns” d’Orson Wells, es tracta d’emissió considerada paradigmàtica de la manipulació de les masses que duen a terme els mitjans.Orson Wells adapta l’obra homònima de l’escriptor H.G. Wells a la ràdio americana Columbia Broadcasting System (CBS) amb un realisme tal que molts d’oients  es cregueren de debò que s’estava produint una invasió de marcians.L’emissió es va difondre el dia 30 d’octubre del 1938.

“Operación Palace”,de la seva banda es va emetre el febrer del 2014  a Salvados,el programa de Jordi Évole a La Sexta.Va obtenir un gran èxit d’audiència,a diferència de “La guerra dels móns”,amb un 23’9% de share.

No crec que es puguin comparar les dues emissions.En el primer cas.es tractava explícitament d’una ficció mentre que en segon,en teoria,s’emmarcava en l’àmbit d’un programa informatiu convencional.

L’emissió de Wells no va tenir,pel que es veu,una audiència massiva i fou la premsa escrita de l’època la que s’encarregà d’exagerar-ne l’impacte a fi de desacreditar la ràdio als ulls dels anunciadors i de les autoritats presentant-la com un mitjà ple d’irresponsables i poc de fiar en comparació amb els diaris.

Wells,en la meva opinió,no va enganyar ningú.Es tractava d’una ficció el més realista possible,això sí,però no pretenia demostrar que l’audiència s’ho empassava tot i que en podia fer el que volgués.

En el cas d’Évole,la cosa és diferent.Va fer servir un programa informatiu convencional i periodistes seriosos per a enganyar els espectadors.No va demostrar amb això que se’ns pot manipular fàcilment sinó que té pocs escrúpols i que tot val per a ell per  guanyar diners.

Em sembla, a més,d’una prepotència impròpia d’un periodista professional actuar com ho ha fet Évole en aquest tema.M’agradaria que demostrés la mateixa “audàcia” fent programes sobre el Banc de Sabadell que és un dels accionistes de Atresmedia i així demostraria que ,de debò,no vol que se’ns manipuli.

Els mitjans de comunicació de massa,un paper sobrevalorat.

És evident que els mass media tenen una gran influència en la nostra societat.Ara bé,jo diferenciaria entre la influència que tenen en relació a costums,hàbits,creació de modes,etc i la seva influència sobre l’opinió en matèria política.En relació a aquest darrer aspecte,jo sóc de l’opinió que se’n sobrevalora la influència.Pensem,per exemple,en els casos de corrupció política que hi ha hagut a Espanya (cas Gürtel-Bárcenas),Andalusia (cas eros) o Catalunya (cas Pujol) que han tingut una gran transcendència mediàtica.

A Andalusia.tenim una mostra que la corrupció no ha passat factura al PSOE.A Espanya,la pèrdua de vots del PP que pronostiquen totes les enquestes-i la que ja ha experimentat a Andalusia-sembla que té més a veure amb la crisi econòmica que no pas amb els nombrosos casos de corrupció en què estan implicats els populars.A Catalunya,finalment,si CiU perd  en intenció de vot als sondeigs sembla que tampoc no  no és degut,prioritàriament si més no, a la corrupció.

I no es tracta només d’Espanya.A França,la gran majoria de mitjans,públics i privats ,són hostils al FN i les darreres setmanes parlen contínuament de presumptes irregularitats comeses pel partit de Marine Le Pen,En les eleccions cantonals,però,l’FN no ha tret menys vots malgrat això.

Paul F.Lazarsfeld i Robert K. Merton  consideren que el paper social atribuït als mitjans de comunicació social de masses ha estat,en general,sobrevalorat.Jo crec que això és especialment cert pel que fa referència a la informació.De vegades,tendim a pensar que la gent és molt fàcilment manipulable i que els mitjans en poden determinar,sense problemes,el comportament polític.Els exemples esmentats abans contradiuen aquesta hipòtesi.

Jo crec que més important que la informació que els mitjans donen és la que NO donen.Per exemple,a Espanya qualsevol notícia relacionada amb etarres esdevé,ràpidament,titular en molts de mitjans.I això encara que ETA va abandonar la lluita armada fa més de tres anys.Per contra,els actes violents xenòfobs o racistes passen gairebé desapercebuts fins que els informes anuals d’organitacions com ara SOS Racisme ens recorden que han tingut lloc.

El paper de la televisió en la nostra societat

John Reith,fundador de la BBC i del concepte de mitjà audiovisual com a servei públic,aplicava a la televisió tres objectius fonamentals:informar,divertir i educar.Per “educar”,ell entenia la possibilitat d’accedir a la cultura per part de sectors que,per raons econòmiques,la tenien vedada.

Raith és conegut per l’enfrontament que el desembre del  1929 va tenir amb l’aleshores ministre d’Hisenda Winston Churchill el qual havia proposat al director de la BBC -llavors només ràdio-de concedir-li una suma de diners a canvi d’un temps de paraula en antena, Reith l va contestar dient-li que el sistema americà que donava accés a la radiodifusió mitjançant el pagament era irrespectuós amb qualsevol  consideració de contingut i d’equitat.

Malauradament,em sembla que estem a anys llum de la concepció de Reith de l’audiovisual.El panorama audiovisual, sobretot en les darreres dècades,amb la proliferació de canals privats de televisió arreu a Europa,poc té a veure,com deia,amb la visió que en tenia Reith.

Reith,segons Umberto Eco,formaria part del que ell anomena els “integrats”,és a dir,aquells que volen posar la cultura a l’abast de tothom i enllaçaria,d’alguna manera, igualmen,t amb el concepte de Mattelart,enunciat molts d’anys després,de “societat dels sabers per a tots i per tots”.En tots dos casos,tant Reith com Mattelart palesen una sensibilitat social que els porta  a voler universalitzar els productes culturals i,especialment,la informació tot evitant que el nivell econòmic de les persones actuï com a obstacle per a aconseguir-ho.

Mattelart parla,en aquest sentit,dels “info-rics” i dels “info-pobres”i Reith criticava el sistema audiovisual americà per discriminatori i no equànime.

Actualment,els grans mitjans de massa i,especialment,la televisió,s’han allunyat moltíssim de la visió que en tenia Reith i de l’exposada per Mattelart ,Amb anterioritat feia esment de la proliferació de canals privats de televisió a la pràctica totalitat dels països europeus en les dues darreres dècades.D’antuvi, hom pensava que aquest fet redundaria en una ampliació de la pluralitat de l’oferta informativa la qual cosa serviria per a reflectir millor els diferents corrents d’opinió que hi ha en la societat així com la seva diversitat ètnica,religiosa i ideològica.

L’error ha estat no tenir en compte el que diu Eco quan afirma que el problema de la cultura de masses  és que és maniobrada per grups econòmics l’única finalitat dels quals és el lucre al marge de qualsevol altre  consideració.

Ens queixem,sovint,de l’èxit de determinats programes de “teleporqueria” i de l’absència gairebé total d’emissions formatives,culturals o de divulgació.A les empreses que controlen les televisions,aquestes no els interessen perquè no tenen una gran audiència i,consegüentment,no generen importants ingressos publicitaris.Tant se val si els programes de “teleporqueria” idiotitzen la gent o,pitjor encara,difonen missatges o estereotips masclistes,xenòfobs o homòfobs.Allò que compta és que tinguin audiència.